Peret (26-02-2008)
El papa s’ha adormit. I tot al voltant.
Dorm el sostre, el llit, els quadres, les parets,
la taula, la catifa, els coixins i la vitrina,
la tauleta, la porta, les cortines, la cuina.
Dormits l'ampolla, el got, el gibrell,
el pa i el seu ganivet, porcellana i vidre,
culleres, culleretes i cullerots dormen,
la vaixella, el rellotge, el llum petit,
roba blanca i armaris, els flascons, l'escala
i les portes, adormides. Tot és la nit.
I la nit està en tot: batega a cada racó,
als ulls, als llençols, als papers, i al sabó,
en el vestit a punt i en totes les paraules,
al diari d’ahir, als llibres i al calendari,
En camises i sabates, en guants i en les ombres
del mirall i l'alcova, la cadira i la seva
esquena,
corbates, bufandes, tovallons i maletes,
la pica i la dutxa, tovalloles, retrats i
cobrellits,
l'escombra de la galeria, sabatilles i butaca.
Amb el cap enfonsat a l’ala dorm la cadernera.
Es va adormir la finestra, i la rosada a la finestra,
S'han adormit els arcs, els murs, les finestres,
llambordes, façanes, reixes, i rams de flors,
els portals i el seu ornament, les agulles, els
pals.
Dormides les portes, els ganxos, les manetes,
forrellats, picaports, pestells i balcó.
No se sent cap soroll, ni un xiuxiueig, ni un cop.
Només la foscor cruix. Tot dorm. I encara falta
per l'alba. Les cases, els patis. I els gossos de
nit.
I als soterranis, gats amb orelles afilades.
Els ratolins, la gent. Tot Barcelona ja dorm
amb un somni profund. Els vaixells al port.
Sota el terrat, l'aigua estanca balbuceja
en el seu somni i es fon amb el cel adormit.
Les escombraries, el vigilant, també dormen.
Tota la ronda està sumida en un únic somni.
El papa està adormit. I el mar juntament amb ell.
Les platges blanques somien plàcides i fosques.
Dormen aurons i pins, oms, cedres i avets,
camins del mont jueu, rierols i senders.
Les libèl·lules i les cuques fosforescents.
Dorm el llop i les guineus. I l'ós al cau.
També dormen els ocells, i amb ells el seu cant.
Ni tan sols a la nit el grunyit del corb,
ni l'òliba i el seu riure. Calla Venus i la lluna.
Una estrella titella. Corre un ratolí, furtiu.
Tot dorm. Reposen en pau tots els morts
als seus fèretres. Mentrestant, als llits, els
vius
dormen entre llençols tan amples com oceans.
Sols. Profundament. Alguns, abraçats.
Tot dorm. Els rius, les muntanyes, el bosc,
les feres i les aus, el món mort, i el viu.
Déu s'ha adormit. La terra és aliena.
Els ulls no veuen res, res capta l'orella.
També el diable dorm. I al seu costat, adormida,
reposa la discòrdia, i prop de l’àngel dorm el
perdó.
La vida s’ha adormit i els pensaments volen
furtius,
adormits en amplis camps de pomeres, panís i blat.
El papa s’ha adormit, i jo em desperto al seu
costat.
Un dolç
petó del teu fill Albert
(Versió
lliure d’un fragment de “La gran elegia de John Donne” del poeta Joseph
Brodsky)
